Xé quin desastre! M'ha eixit com si em morira de veres... upsssss
Ja en tinc prou, ohhhh
Que és
tonteria, que el moribond no s'acaba de morir mai.
Adieu my friend, je t'aimais bien
Adieu my friend je t'aimais bien, tu sais
On a chanté les mêmes vins
On a chanté les même bêtises
Tu t'es moqué de mes chagrins
Adieu l'Emile tu vas mourir
C'est dur de mourir au printemps, je sais
Mais on part aux fleurs la paix dans l'âme
Car vu qu'on continue aussi bêttes qu'un âne
Je sais qu'on prendra soin de l'Anne
Et nous voilà ailleurs, quelque part, nule part?
...à bientôt, si tu me suis.
A l’Escenari, només hi havia extraterrestres. Màscares sense rostre, amb ulls felins que evocaven, als galàctics d’Amanida Peiot. Els animalets que anomenava el meu xiquet el dia de l’Eric Fraj s’havien alineat amb la temàtica del grup present al disc d’uns anys enrere. Mira que m’ho vaig passar bé. Una musiqueta fresca, sense rigideses, que pintava a color de cúmbia cançonetes del veïnat. Una delícia per a un xiquet que s’ho va passar millor del que prometia l’inici del viatge. No puc deixar d’agraïr-te, home que em portes de cap, el regal que ens has fet a mi i al Timet: son i sons. I cares noves, de gent viva. Me la bec amb tanta ànsia que me l’acabaria.
Oblida’t de l’episodi que no vull tornar a recordar. Et vull com et tenia només fa uns dies. I que enllaces els teus turmells als meus quan vols dormir, perquè et cal el meu contacte, com a mi m’alimenta la teua pell.
Després de la filosofada de l’anterior entrada, i cansada de repetir esquemes redundants, falta de ferramentes, de vocabulari i d’hormones espirituals, necessite, però, pintar en estos records, moments de colorit subtil, bonic, intens.
I és que el cap de setmana s’ha dibuixat amb un crayon, à la carte, tan prompte esborrat, tan prompte marcat per a sempre, al meu imaginari, i el que és tant o més important: formarà part dels records que crearan l’ideari del meu xiquet. I és que tinc poques possibilitats d’aportar-li al xiquet una rutina i estabilitat familiar. Espere que algun dia em perdone estes debilitats o fins i tot agraïsca l’esforç d’esta mare (massa conscient per a ser hippie), que en un intent de salvar la pròpia ànima dels desconsols de la soledat, l’arrossega a veure, escoltar i experimentar totes les sensacions que la vida ens ha portat a viure ací i ara.
Unida, per sempre, en una unió de forces de Van der Waals, a un home sense enllaços, que no s’aclarix, a qui li fa vergonya fer-se major. Que t’acarona amb la intensitat del silenci baix del llençols. Incapaç de tocar-te un pèl davant de ningú. I que sentència el règim de visites, amb una frase com: “fins que no passen les falles, no torne”. I no torna, no perquè li coste més aparacar, sinó perquè ho va sentenciar, aixina, sense més. Un home, que m’arrossega cap al que m’alimenta: sensacions invisibles a ulls d’altres. Un home que desitge tenir al meu costat, i trobar-me pel corredor de casa. Una casa, amb vistes imaginàries a la Serra de les Raboses, que no vol adoptar. Potser una llar massa avorrida.
Pot ser el fill d’ú que has conegut només fa quasi cinc mesos, un xiquet de tres anys? No cal preguntar-li-ho a sa mare. Perquè havia de contestar jo a interrogants de gent que t’és quasi família? Potser perquè no es fàcil entendre una connexió _no només a ulls dels que ens hi estem immersos_ més intensa del que es desprendria d’unes visites tan recents, de finalitat intuïtivament eròtica. Potser perquè no són només això. Perquè no cal eludir distàncies en públic perquè s’intuisquen els enllaços de la carn.
I pique amb els caramelets que vas deixant pel meu camí: perquè amb la naïveté del què fa les coses per a gaudir-les ell mateix, has sigut l’única persona del món a haver entés que el meu camí no era el de la ciència, sinó el de la creativitat. El de la passió. I m’empape de Terrateig. D’un Palau que s’assembla a l’espai que esta mateixa setmana m’havia fet somniar amb un café vienés de tots dos. On s’ubicarien taules i cadires com les de l’Escenari. Amb un jardí on regnen quatre violetes de febrer. Amb un espirit que abona paraules, fang, ferro, lletres, sons.
I danse intervals d’espai propi, afanant-me per aprendre moviments que no et són indiferents, amb il·lusió de compartir una font d’oci què ens agrada tant als dos, tot i que a diferent escala.
I et retrobe, quasi de fugida cap a altre concert, a l’Escenari que tant estimes, on una gent encantadora, ens acull com qui et convida a casa. Sobretot al petit. Pim escolta eixa calor. I l’afecte de les màscares que en altre context l’haurien espantat. Però esta vegada no: es tornen ideari, i amics, i indret necessitat d’exploració. Aconsegueix amb el seu esperit infantil, accedir a braços d’Amparo, clau del que conté el carro màgic. I fa carasses amb Miquel, de dit baixet. N’hi ha de màgia. Allí on la gent es sent tan ubicada que es representa en un teatre de titelles, lluny del descontent de la majoria de nosaltres amb el què ens esdevé en la vida.
I per un parell d’hores, mon menut col·labora amb l’objecte de la visita a Alcoi: Pep el mal, i els sons que l’acompanyen. Seguts a terra per amortir la necessitat de moviment d’un cos menut de ment inquieta, ara percudim el ritme, mans contra genolls, ara ens balancegem com pènduls, ara el petit s’endinsa pel túnel de les cadires adjacents, respectant, com si d’un adult es tractés, el silenci en pro de la música.
El que va nàixer com una observació en veure’l dormit eixint del Palau, a Terrateig: “Qué feliç sembla”, no és més que la constatació de què ho és. A força de son, a força de compartir, a força de sinèrgies, a força de músiques, a força de dies, a força d’ensenyar-li que la llibertat de sentir i d’expressar-se és el llegat més bonic que li puc transmetre al meu xiquet. Per amor de mare.
Corrent artístic caracteritzat per la ingenuïtat i l'espontaneïtat. De caràcter autodidacta, practicat en alguns casos per artistes sense formació acadèmica. Destaca per l'ús de colors vius i antinaturalistes i per l'ús de perspectives errònies dutes a terme per la intuïció. En alguns aspectes recorda l'art dels infants.
Doncs si, no deixa de ser això el que fem alguns carabasses com jo que un bon dia, sense saber molt bé perquè decidírem espontàniament començar a enllaçar paraules ingènues, de colorit més bé subjectiu, i amb la formació acadèmica un tant desgastada pel desús, o pels anys, o per falta de lectura o d'atenció. I és que la intuïció desenvolupa perspectives paral·leles, tan irreals com la versió més oficiosa del món.
Dit això, i al menys en esta fulla, últimament s’afegeix la subjectivitat de la interlocució. I és que he deixat d’escriure per a mi. Perquè deixe de ser grollera, evitant conseqüències poc desitjades. Però no per això menys directa del que ho sóc en primera persona. I és que m’ix dir les coses com les veig, ara que edulcorades per a evitar mals majors. Des d’esta perspectiva tan paral·lela, tan irreal.
L’objecte d’estos escrits, tan irrellevant per a ningú, fins i tot per als interlocutors, no és més que un dibuix de nena, pintat, de vegades amb ceres, d’altra amb pintura a l’aigua, però sovint a tot color. Llàstima que no sàpia grafiar per a cecs. Que no es pot deixar una empremta sense relleu a qui només vol llegir Braille.
Cada 8 de març, des de fa uns anys, i sense que ningú no ho sabera, me n'he anat a dinar a un baret anomenat El Carranc, al carrer Cabrestante, 1, Just davant de la Gola del Perellonet. En realitat crec que em vaig botar l'esdeveniment l'any passat.
El culpable, en realitat, va ser el meu ex-cunyat, probablement l'únic home del món al què li hauria tirat un malefici, si havera sabut. I és que en una d'eixes fanfarronaes seues de dur a gent a dinar a llocs xulos (cosa que no li lleve el gust), simplement per fer-se eternament centre d'atenció (això no ho suportava), em va privar de la companyia del meu novio formal, és a dir, del seu germà. I clar, farta de què passejaren la seua gula per diversos indrets amb l'excusa de suposades reunions de negoci, la menda es va apuntar un tanto i se n'anà a provar els arrossets tan anomenats en la casa política. I si, he de dir que l'arròs amb "bogavante" (llamàntol, on en tinguen) està bo. Però no té res a fer ni amb la paelleta de carxofes i galeres, ni amb la paelleta acanyellada a l'estil de la Safor que tastàrem el diumenge, amb mandonguilles, verduretes de tot tipus, inclosa l'albargínia laminada i deixada caure per damunt, com si es tractara de clòtxines.
Hui, m'abelliria moltíssim passar un ratet d'este dia gris-negre, de núvols pesats, assavorint un arrosset tan a prop de l'Albufera. I ja que estem, celebrar la més que probable concessió d'ajudes a la compra de vivenda (ara fa un any), que m'acaben d'anunciar... encara que puguen tardar més d'un any en fer-les efectives. Ara que si arriben, el Quebèc es quedarà curt, que per a eixe dia, dic jo, tindré les coses més controlades, econòmicament parlant, clar.
Tinc una relació especial amb certes drogues. I és que en una ocasió en vaig fer un ús abusiu. Ara, 13 anys després, el cos segueix recordant aquell umbral. El diazepam no em fa ni picoretes.
Mira que m'agrada poc acabar cedint a estes històries. De fet no sé ni perquè en tinc en casa. O si. Que de vegades els amorios desastrosos que acostume a patir m'han obligat a fer-ne ús. Però ja em diràs tu a mi, ara, quina necessitat tinc jo d'estar patint l'insomni i l'angoixa que m'està atacant? El subconscient m'empeny. I les baixes pressions em rematen. Prepareu-vos que plourà.
I Pim comença l'etapa dels malsons. Diu que ahir ja va estar gemegant. I jo no el vaig escoltar. Hui si. Fins i tot suposadament drogada. I després s'ha tornat a pixar. I m'ha cridat. Eren les 3 i les 4 del matí. I ja canviat i al meu llit, desprotegit contra riuades, ja no he dormit tranquil·la. Amb esta escassetat no n'hi ha qui pense amb claretat. Ni qui es recree en les poques endorfines que m'han tornat a marejar.
Un poc de pau pa la menda, per l'amor de Brel!
Aconselle a tot el món anar a donar sang. Et sents més lleuger. I és que de vegades en tenim massa, o està excessivament concentrada. Ara que l'abstinència sexual també juga un paper important. Les endorfines ja no et canten a veu de sirena un enllaç cap a l'estimat. Ara ca ú panye! Que al cos ja li té igual. I dóna pas a la raó. I al desfici per coses mundanes. Estic caldosa, en el sentit més alcudià. Desficiosa, o impacient diriren al meu poble. O en una faceta més bé existencialista. I això que vaig deixar de llegir La nausée abans d'arribar a la meitat.
El cas és que mires on mires només n'hi ha que merder. Feudalisme per tot arreu. En tots els àmbits tothom es creu amo i senyor de la parcel·la. Encara que siga de la terra del test.
Que ningú més adverteix que al igual que en un temps la religió era l'opi del poble, ara, en una societat tan segmentada com la nostra, n'hi ha opi per a tots? Per als qui osem escriure, també (que acàs no ens tenen entretesos amb açò, fent-nos creure que sóm lliure teclejant el que volem?). Hi ha drogues que es disfressen molt bé. Però estan ahí, i tant! Sigues de l'estament, classe, partit, poble, de la classificació o subclassificació que vulgues, n'hi ha caps pensant (lo pitjor és que segurament ni n'hi ha, i ho porta incorporat el sistema), que ens dirigeixen a tots (i totes, clar). Als apolítics també. I als que estem farts de tot, també. Als que ja ni ens irritem, ni et conte.
La cultura de la democràcia és un element teòric d'estudi. Ja no invisible al carrer. És inexistent. I tot intent de fer-nos creure, comprant-nos a base de sons de flautiste d'Hamelin, que encara existeix, és mofar-se de la poca intel·ligència que ens queda. I no només parle de la democràcia política. Si és que en este món no es busca el consens ni obligats per llei (i això que les normes sorgiren per una necessitat imperiosa d'ordenar el pati). Com diria una companya meua: " Ens toca tirar-li al red wine"...
... Jo era abstèmia (de vi, clar).
...nova o vella que la porte a viure aventures. Nueta, amb els cabells al vent, voltejar per la Politècnica a pel jupetí tan groguet que regalaven esta matí. Tirant, llança en mà, cordejava sons inaudibles als seus oïts. La cua de bicicles s'extenia, comprimia i es retroalimentava d'eixes notes. O de somriures. O de pensaments púrpures cap a totes les fèmines del jardí. Jo també hi pense. Les dones són boniques. M'agrada observar-les. M'hi reconec en totes i cadascuna d'elles. Però ni elles ni ells, en tenir el guardó, sabien què fer-ne del premi fluorescent. Vistós i massa gran?
...i l'Albat diu: "durant les llargues hores d'insomni, mentre els altres han perdut la consciència i travessen escenes desitjades o terrorífiques o banals, mentre escoltes el vent o la pluja o les ones o el lladruc d'un gos al lluny, experimentaràs el dolor, el privilegi de la lucidesa. Des de la fosca, des del buit, pensa en mi: projecte abandonat, pel·lícula velada, veu no registrada, nom sense rostre. Pensa en mi també, durant el vaivé insconscient que t'arrossega cada dia, quan la quotidianitat i la llum del sol t'enceguen i et distrauen de tu. Atura't, aboca't a un espill. Mira't, mira't llargament. Sentiràs la meua veu morta que mai no parlà i et parlarà a tu, des de tu i per a tu, contra tu i a favor teu. I aleshores podràs fer-ne cas o no, però estaràs triant, privilegi de pocs, car escassos són els vius que trien, o que s'escolten a si mateixos. I la teua vida serà teua i tu seràs teu, i només tu dibuixaràs el teu futur, aquell que jo no he tingut i que tu pots, oh Escollit, aprofitar o malmetre."
Esta setmana m'he sentit Escollida. I vexada. Laboralment vexada. Vitalment vexada. Perquè la meua vida no és vida. És un cercle viciós d'una història de servilisme. Com la de la majoria dels humans. Visc per a treballar. I em desvisc per unes taules Excel, que no sé si tenen sentit. Potser només en tenen perquè m'hi refugie. Perquè m'hi sent útil, responsable, esperada. Estan ahí, esperant-me i premiant-me quan em faig amb elles. Perquè no m'espera res més. Al menys no conscientment. Perquè un infant que t'espera no sospesa la voluntat. No tria fer-ho o no. D'este embolic només se'n trau una angoixa. Del que sóc. Del que represente. Del que vull esdevindre. Del que no sé. D'on no arribe. On, quan i amb qui s'alleugera el servilisme? Eixe que m'empeny a dependre d'un cotxe, d'un garatge, d'una escoleta, d'una vida organitzada al voltant d'una esclavitut mercenària de la què no queda res quan has repartit els beneficis entre el que necessites per a sostenir el sistema.
És ahí on entra la meua profunda admiració en qui no vol entrar dit sistema. Qui decideix que té prou triant no encaixar. I m'enamore d'un poeta. Capaç de representar el paper que li vullguen fer jugar per a públic de boca de metro. O de fila de bicicletes. On l'empatia amb un públic que a penes el sent passa pel savoir faire. Per un do que l'enllaça a la gent. Gent de la què et nodreixes. Xuples qualsevol manifestació humana, com la joia i les risses de la taulà d'amics que brindaven amb cervesetes a la Tarongeria. O com la xicona que ha reconegut la cançó en la què t'has inspirat. I no deixes de sorprendre-te'n. I estic segura que seguiré escolant anècdotes de trobades atzaroses amb la gent amb qui tropeces. Perquè tu generes eixes trobades. Com quan em trobares i rescatares del meu malson. I aportares lucidesa a les meues nits. I com no, als meus dits.
No vull projectes abandonats. Vull intensitat. I nits humides. I caliu de llençols. Vull complicitat. Vull esdevindre necessitat, que no exclusivitat. Vull sentir les teues dents a l'angonal. Que m'apretes amb consistència. Com si anares a acabar-te el pastís. Amb deler. I que no penses que t'estime massa. Perquè no t'estime pel que ets. Vull absorbir de tu tot el que no em dones. Tot allò al què em limites. Vull teixir una xarxa amb les teues cames, cada nit que m'ho permets. I que els silencis no siguen buits de contingut. Que els blancs no siguen falta de paraules. Sinó espais entre unes i altres. I que facen més visibles les següents. No vull que tornes a pensar en recollir uns DVD's que tenen el seu lloc (lloquet?), encara que tu vullgues tornar estos al seu. No deixes de tindre'n algun per ací, com si deixares llavoretes. Vull més lucidesa. I una boirina que ens protegisca la mirada quan el sol ens enlluerne. Vull voler-te sense barreres. I compartir-te si cal. Però poder-te trobar quan et cerque. Vull divertir-me/-nos. Cosa que sé que ja fas sense mi. I jo també, crec. Però vull riure més. I tornar a posar-me el somriure perenne que em vestia quan et vaig conéixer. O quan em vares segrestar.
Fa un parell de dies vaig perdre un text lúcid. Que no parlava de tu. Parlava d'independència, de l'autosuficiència que m'ajuda a viure i que vaig triar sent ben joveneta. De la vergonya que em suposa disposar teòricament de més recursos que altra gent. De les contrarietats d'haver estudiat economia i no ser capaç de controlar la pròpia, la domèstica. D'estar atrapada. I de ser-ne responsable. O víctima. O una víctima responsable. O una responsable inconscient. Sempre m'he treballat la sort. I no l'he sentida massa mereixcuda. Però tinga el que tinga, ho compartiria ben gustosament amb vos. Perquè t'enyore. Perquè vull el que no em dones. Encara que em dius que si escric per a tu vaig avià. Supose que hi pensaràs en totes eixes parules, i expressions rudes amb les que et dirigeixes a mi a diari. Jo ja no en faig cas. Perquè no és això el que m'aportes. És el que jo sóc, en el que m'has transformat.
De què em sonava a mi el
16 de febrer a més del segon dia d'aniversari de mon pare? Està clar: de la cançó de Mecano (este bloq tan xulo no em deixa enllaçar res...)
Vinc tot el viatge des de Cullera pegant-li voltes a l'absurd. Me'n ric de les pudors! Este dia, ja prometia. I és que en l'ambient es respirava ja des de bon matí que els electrons estaven desbaratats. Baixe a esmortzar i la meitat dels meus companys havia tingut alguna discussió que altra. Tot per incomunicació, o per excés de càrrega. Al meu despatx, un home que sol gestionar-ho tot amb fermesa i tranquilitat, ja de bon de matí, despotricava contra tot aquell que es trobava a l'altre costat del fil. En el café, un altre company, amb certa tendència a l'autoflagelació, no havia dormit perquè s'havia endut els mals rotllos amb una bruixa advocada a sa casa! Finalment jo mateix vaig protagonitzar el paper que menys m'agrada: el de l'histèrica. Hui m'avisa una amiga que s'ha tufat amb l'escoleta i que necessita algú que li cuide al menut. Estic convençuda que són els electrons. En el meu cas, injustificable, no se m'acut res millor que tancar-li la porta amb clau a l'home que m'havia dolçament envestit només una hora abans. Serà perquè no m'havia mossegat l'angonal? Jo volia que em mossegara més, molt més. Que no voldria que se n'anara mai és cert. Però d'ahí a barrar-li el pas, n'hi ha un tret. I probablement no torne. Brel vullga que se'n riga de la situació tan extravagant i que no li done més importància. Ara que em sembla que ahir me'n vaig passar.
Esta setmana n'he escoltat unes quantes d'històries d'ultimàtums en boca de dona. I és que s'ho prenem tot a la tremenda. I vist des de fora, igual com em miraves anit mentre gemegava, si que és subrrealiste. O ridícul. Jo odie eixe paper, al igual com tots els guions de cine. Però són papers mamats. La societat els té com recursos de funcionament. "Que estic farta, que si no reacciona, pos me'n vaig" o "Si no em vol, ja s'ho farà, me'n buscaré un altre" o qualsevol història d'estes. Falàcies. Jo no vull dir-te en una rabinà que sóc una dona tan digna que sóc capaç de viure sense tu si no em complaus amb uns mínims socials. Perquè quan et dic que "te'n vages a fer punyetes, que si no em vols ja t'ho faràs", no és això el que et dic. T'estic demanat a crits un abraç. I besos. I que quan et pregunte qué faràs un divendres, el que estic demanant és que alguna volta em preguntes tu a mi si demà mateix o d'ací un rato, no me n'aniria amb tu a fer una bovà. Només perquè la bovà és més rosa si es comenta o viu a dos. També és cert que viure en una dimensió és menys dolç, però tant i més factible. Minimalisme erm?
M'havera agradat vore esta matí una cançoneta de Loreena McKennitt. Però potser te n'anares lo suficientment tufat o incrèdul, per a què la normalitat seguira el seu curs. D'esta, he caigut del burro. Deixe de forçar res. O al menys intentaré no deixar-me dur per un intent d'autosatisfacció immediata dels meus sentits. Perquè és tan contraproduent!
Va i em pega per eixir al carrer, a fer milantamil mandaos. Que si fusibles que ja no s'estilen, que si Mercadona, ... Comencem per ahí. La idea inicial era la d'endolçar la vista del meu frigorífic. No deuria, clar, per això del creixement exponencial de les anques. Però és que hui em sentia prima. Corredor per corredor, amb un Timet veloç al capdavant, comencem a carregar el carret amb ple de coses apetitoses. De sobte, una de tantes uniformades de l'exèrcit d'empleades, ens aborda: "Voleu un pastís de Sant Valentí?" Me'l mire, me la mire, torne a mirar el pastís, a Pim. Pos no. No vull cap pastís. Entre altres coses perquè no m'agraden els pastissos. Però també perquè es veu que s'apropava l'hora del tancament i a vore què feien demà amb tres-cents pastissos en forma de cor taronja que et deien un "te quiero" (supose que en castellà). Al final el que ha passat és que tan suculent plat no me l'he endut, però per a res m'he privat de tot allò que m'alegrara esta nit i la resta de la setmana. Tot cotxinades. Bufes per a microones dolces i salades. Evidentement per a eixes sessions de filmoteca a les què m'estan aficcionant. Panets a l'estil "Bollicao", mades in el forn local de l'establiment, cereals infantils (dels que m'agraden a mi), pilifís de tots colors (sense oblidar-me dels de nesquick), reposició de sucs, de Lindt, i pernil dolç, que sempre em falta per a fer coses tan bàsiques com les pizzes o els sàndvitxs. Com a colofó d'una dieta tan amorosa, i per analogia en forma i color al múscul que batega, una cistelleta de fresons.
Ja quasi avituallada, em creue amb un amic amic, dels de quadrilla, i em diu: "Qué!, Aneu a sopar, Pim i tu?". No m'havia parat a pensar-ho així, però si. Com la majoria dels dies.
Es fan ja les 20h30. Era precís anar a posar gasoil al cotxe, que com que demà hem de patir la presència dels mitjans de comunicació al meu pàrking favorit, no em puc entretindre. El pressupost del meu amorós sopar se l'ha berenat el Peugeot, com sempre. 68,13 euros. Em fa mal al cor, pensar-ho i tot. Però el més greu és que tot i la mofa que li he dedicat esta matí al sant de torn, és que estava sola a la benzinera. No hi havia ningú als carrers. La gent estava sopant, amb qui s'estima. Encara que fóra només per unes hores d'il·lusió consumista.
Cal estar fava per a no vore el que t'embutixen per totes les vies de comunicació. No, no parle dels Goya. D'eixos tampoc me n'he enterat. I és que dec viure en un món apartat de la realitat (que no a part). Vaig i m'alce tota feliç, mig renegant (cap a dins, clar), per això de que eren poc més de les sis del matí. Després d'haver gaudit tota la nit de l'amplitut d'un llit, tot per a mi, no em queda gens ni miqueta de la ressaca emocional del divendres i part del dissabte. I és que un bany d'endorfines ho redecora tot i poc importen els desaires absorbits. Mira per on, la primera notícia del dia de sant Valentí, l'escolte de boca d'una companya, entusiasmada del braçalet que la seua parella li havia regalat en ofrena al consumisme d'este dia. Me s'ha quedat una cara de sépia, que m'havera agradat fotografiar... (per riure-me'n, clar).
Però com anava jo a recordar-me'n d'esta data després de què el cap de setmana em re-aclarien que parlar de "parella" és parlar d'una entitat d'ordre major! (I que no estàs dient que me'n busque un altre, però que m'organitze la vida al meu aire, perquè tu no te'n vols saber....) Hihi, la veritat és que si, que ho és, d'ordre major. A això no puc llevar-te la raó. Perquè la tens, quasi sempre i en quasi tot. Em fa rissa. Perquè el divendres passat m'havera deixat més feta pols del que estava. Però hui només m'entra rissa de pensar-ho. I és que hui NO em sent enamorada. Encara que només siga per fotre. O per fer la contra. Em negue a estimar en este context, amb estos paràmetres. Perquè les corrents que em creuen a diari per tot el cos ni es compren ni es venen. Ni es parametritzen. Ni s'estandaritzen. Són pures sensacions, que tu, i ara, m'ajudes a sentir. Sense seguretat. Sense cognoms. Sense aclariments. Però no deixes de fer-ho. Alimenta'm de carícies, de pessics, d'espurnes. Alimenta les meues conexions de joia. Que sense això, la vida és menys vida, tant si és avuí, com si és qualsevol altre dia de l'any.
I, si no et coneguera com crec que et conec ara, m'hauria passat per la ment el que a tu t'haurà passat, quan trobares a Tim. Però ara ja sé que és pura coincidència, pur atzar.
Per últim, he de dir que els dies com hui cal celebrar-los. És a dir, els dies en què et sents feliç, sabut, actiu, xerraire, productiu, sociable, amant, fins i tot volgut, bell, ... prim?... Els dies que no et cal el Lindt. Ho celebrem amb un palote?
La putada d'escriure quan el silenci et crema per dins, és que sol tindre conseqüències. Però ara que no em veus, perquè un bon dia decidires que tot el que passava per la meua ment eren romanços que no valia la pena llegir, em detindré una miqueta sobre eixes pauses que m'ataquen des de fa unes hores. I és que una setmana esgotadorament genial no pot ser sublim si no s'acaba en una caiguda en picat, dic jo....
Escric hui açò, després de dies de poca tinta perquè necessite aclarir algunes coses que em sembla que fins i tot jo mateix puc arribar a confondre.
No és gelosia pròpiament dita el que em corre per les venes. Estime, crec que més del que ho he fet mai, sense que això li lleve ni un gram a la intensitat en què ho havia fet en anteriors ocasions. I ho sé perquè no et puc negar res del que em demanes. O perquè em tremola el cos en el mateix moment que em convoques. O perquè les hores amb tu avancen a un ritme més vertiginós que aquelles en les que t'espere. Simplement perquè se'm dibuixa un somriure quan pense el els teus llavis. O perquè desitge perpètuament que passeges els teus dits per estes corbes molludes que recorren la meua anatomia.
El que també és cert és que caic del meu núvol particular quan la realitat em pega en tots els nassos. I la realitat no és que coincidisques amb dones a qui estimares i no deixaràs d'estimar mai. La realitat és que mentres tu no em deixes espai, no em faces visible, i volguda al teu costat, açò que entre llençols està tan instaurat ja, no es solidifica. Una relació líquida s'esmuny entre els t/m-eus dits. I jo, que el que més desitge és que compartim una xemeneia, em quede en el meu racó, esperant a què un home a qui no li fa falta massa companyia per a gaudir del món sencer, em dedique un espai en el què no tinc perquè no tindre cabuda. Sincerament, no m'abellix anar a llocs sola. Perquè m'agrada plenar la meua ment de vivències de tot tipus, que em lleven este frette.
Si no ho estiguera vivint tant dins de mi, potser ni jo mateix m'ho creuria. I quasi que qui veja açò pensarà que esta dona tronà no sap el que diu. Res més lluny de la realitat. Perquè d'experiències extrasensorials no és la primera vegada que en tinc. Ni crec que siga la última. Porte des d'ahir amb un nuc a l'estomac considerable. Una ansietat que no hi ha res que l'explique. Només em falta nigar caps. Algú proper a mi està patint o malalt, i molt. He detectat el vertigen? O potser és altra cosa? El que estic segura és que no és a mi a qui li està passant. M'ho estan transmetent.
El millor moment del dia sol ser el de l'esmorzar a la cafeteria del València CF, on Salva i un altre cambrer es desviuen per satisfer les meues quimeres en matèria de pà, sobretot. Mig entrepà -hui de tonyina-, un suc de taronja (bàsicament l'única fruita que prenc al dia) i un te amb llet, heredat d'una txeca que vaig tenir allotjada fa anys, en un acte de moooolt bona voluntat. Fins fa poc, estos moments de kit-kat entre les primeres hores del matí i l'acabament de la jornada laboral, eren sempre tumultuosos. I s'hi coïen coses com una expressió que hui he escoltat a la taula del costat: "los hombres son muy reacios a llevar paraguas".... Si dona, per això n'hi ha tants paraigües negres pel món!
És un poc d'això del que m'he lliurat també amb la nova feina. M'abellien moments i racons exclusius per a què la meua ment vole o es passege per un text o altre. I redescobrir-me. Perquè tinc una tendència innata a entrar en eixe tipus de converses poc útils, i escoltar-me un tant banal. Sovint la millor opció és callar i escoltar. Però la xica que exterioritze no es comporta baix el meu jo real. Va per lliure. I xoca massa amb el que jo crec que sóc. En primer lloc, la meua imatge interna és el d'una dona menuda, bruna i cargolada. Els meus cabells daurats no són més que un accident genètic. Internament sóc també més prima, lleugera, subtil. Tinc uns trets racials ambigus, entre llatins, indús i àrabs. D'eixos, que no es sap molt bé d'on són. Potser mediterranis. El color de la meua pell esdevé no exactament cetrí, però sí tostat. Al meu jo li agrada observar. Sobretot a la gent. Les coses que fan. Les expressions humanes. I sovint me'n meravelle.
Seguisc amb La Nausée.
Dans les églises, à la clarté des cierges, un homme boit du vin devant des femmes à genoux.
Em deies: "Teta, cap dels homes amb qui has estat et pega". "Tu eres una persona metòdica, organitzada, vitalista, que li agrada fer milantamil coses". "No conec a ningú a qui li agrade fer més coses, ni que es meravelle amb els detalls, ni que gaudixca d'usar les mans, ni que.... s'entretinga igual amb els números, amb la pintura, amb els fils, amb les paraules, amb les carícies, amb les llàgrimes."
Es pot gaudir de tot açò, clar que si. I també dels passos, de cada aprenentatge. Tampoc s'ha de confondre hormones amb decisions. Ahir em confessaves una plorera irracional, just un dia àlgid de menstruació. Però no s'ha de confondre gimnàstica amb magnésia. Has pres una decisió important, fidel al camí que sents que has de seguir. Si el teu lloc no està en un poble on et sents presa, un poble que t'ofega, per falta d'oportunitats, fer falta de recursos, per falta d'arrels, i per excés d'ales, l'opció és la correcta. Igual dóna que l'oferta que et feren ahir t'aportara eixa feina o reconeixement que tant necessites. Saps que igual que este home ha vist el potencial que tens, altres més endavant el voran. I per això, per ser tant valenta, o tossuda, t'admire i t'estime més i més. Perquè no et vens per un treball, ni per una carícia, ni per alabances. Perquè quan véns de cara, sempre eres tu, i quan et tinc de front, alguna cosa em diu que tens molta part de raó. Tinc tantes coses a aprendre de vosté!
Una, que tot i que de menuda no se'm permetia triar l'opció que m'agradara (bé per tenir un preu excessiu, bé per presses en l'elecció, bé perquè la teua opinió comptava poc), ara eixa limitació només existeix a la meua ment. I tinc dret a saber què és el que m'agrada i el que vull. La tendència necessàriament s'ha de revertir. I s'ha de donar a conéixer i respectar.
Dos, que hi ha decisions que costa prendre. I sempre deixes coses enrere. Pots plorar, saber que no fas bé a tothom. Però cal ser ferm en el que tries, i no tornar a passejar-te sobre la corda fluixa del dute, o del "I si....".
Tres, que les coses materials a les que em nugue, no són més que això. I ara mateix estan resultant-me un llast excessiu.
Els meus somnis, latents, sempre han estat ahí. Ho sé. Només he d'atrevir-me a obrir bé els ulls i mirar-los de front. I desplaçar el meu "jo" cap a eixa imatge interna, que em fa sentir un poc millor amb mi mateix.
He somniat. Coses estranyes. Era a França. Païsatges rurals de Provença. Molta humitat al carrer. Cases de caravista roja desgastada de molsa. Quines costums més estranyes! Als waters dels restaurants, uns dispensadors gratuïts de condons. N'hi havia en tots els sanitaris, de tots els llocs on anàvem. I en cada lloc, en descobries de colors i sabors diferents. El seu ús era ben particular. Es suposava que quan eixies del bany, havies d'haver-te'n posat un, dic jo que a la boca de la vagina, per tal d'estar preparada, per a una nit sexuada. Procedia a posar-me'l, al igual com les altres xiques de les cabines adjacents, seguint la costum local. I me n'anava tota comboià a contar-li-ho a l'amant de torn, per suposat no identificat, com sol passar als somnis. Per a no perdre hàbits autòctons, agafava una bosseta de plàstic del meu cabàs i la plenava de plastiquets, fent-ne bona collita. Però com sol passar en estos casos, em pillava el cap del personal del local, un home entrat en anys, amb bigot i claus en mà, que de tant en tant revisava els urinaris per a mantindre l'ordre i les bonnes manières de la casa. Quina vergonya... sobretot en un tema que entra en joc tant de pudor.
Per fi desbloqueig, per fi una nota simpàtica. Me la guarde per a mi.
Tot i que m'hi passege sovint, no m'agrada estar trista. Ni sola, per cabuderia. És cert. És infinitament més bonic el somriure d'esta xiqueta alegre, que vol arribar a velleta cantant i rissant-se.
El cap de setmana finalment es va dibuixar millor de l'esperat. Anulada la primera cita, la de la muntanya a la Serra d'Espadà, per mil i un motius entre els que cap destacar: el fred, els kilòmetres i les poques ganes de fer res, finalment vaig rebre a casa a uns amics que em pagaren el dinar, s'endugueren el meu xiquet mentre sa mare aprenia a ballar i finalment m'acolliren en sa casa, per a rematar la jornada, donant-nos de nou sopar i desdijuni i el que es preuara. Companyia, conversa i paraules dolces per a una ment amarga. Pim per a agraïr-los la solidaritat i l'acolliment els va regalar un poc del seu geni i una bona pixarradeta en un llit nou. La resta del temps es va portar la mar de bé.
Li està passant massa sovint això de tornar a banyar els llençols, cosa que feia temps que tenia controlada. Però hui, a més li ha aparegut un nou tic als ulls, completament involuntari. No és la primera vegada que l'automatitza. La primera va ser després de la cremà. El pobre no havia estat prou protegit dels coets però sobretot de la por que li produia el soroll que se'n deriva. Una vegada tornat a la rutina i amb molts mimos, en un parell de setmanes se n'anaren els clics dels ulls.
I ara han tornat. Miccions nocturnes involuntàries, tics, sobreexcitació, rabietes. El nano havia d'acabar empapant-se del que li passa a sa mare, supose. Encara que els adults intentem no exterioritzar en excés les derrotes davant d'ells, l'apatia generalitzada acaba entrant-los per tot arreu. I el més greu és que perden el control quan menys t'ho esperes. Com el dissabte, quan, sense fer cas al què li cridàvem, se n'anà fugaç a creuar un dels carrers més concorreguts del municipi. Sort en tinguérem dels frens dels dos cotxes que hagueren de parar en sec només a 20 metres d'ell, de mi i de Dani, que ens vàrem llençar a la peixca de l'anguila esmunyidissa. No puc fer més que donar-li les gràcies per posar-se, tan desinteressadament, junt a mi, davant dels bòlids.
Ara que el perill s'ha esfumat, la reflexió m'obliga a aturar-me sobre un punt: deuria recordar el fet com quelcom traumàtic, i haver-li-ho recalcat al nano per a què n'havera aprés la lliçó. No he fet ni una cosa ni l'altra. Estic tan sumament bloquejada en quant a sentiments es tracta, que no em commou ni un fet tan greu com que el meu fill puga patir un mal irreversible... És gros. I n'he de fer alguna cosa. De fet, ja he començat. I és que passar-me dos mesos atenent les necessitats del menut per damunt damunt, atenent moltíssim més una pantalla, gran o menuda, unes històries sense trellat, que no em conduien a res clar, era i és, no només absurd, sinó tota una falta de respecte cap a la maternitat. Pim només em té a mi. I per molts pardals que tinga en el cap, no puc donar-li com a exemple una mare flipà i contenta d'estar-ho. Però sobretot, no puc abandonar-lo a la seua sort dos mesos seguits tragant-se Dora, Diego, els Wonder pets, El pequeño Bill, Cars, i a la xineta, només per a què em deixe en pau fent el fava com una idiota cara a l'ordinador.
Hui he començat a revertir les meues malifetes. Hem xerrat moltíssim. Hem muntat puzzles, hem pintat, hem vist el Tirisiti junts, hem llegit quatre llibres, ....
He estat amb ell, que ja tocava. I m'he sentit molt millor que fa molts dies.
Després dels primers sacsons dels darrers dies, dels què al cap i a la fi, n'he eixit ben parada, m'he despertat amb una sensació molla per tot el cos. Vull que passe ràpid esta setmana. I que la biologia vaja en la línia dels esdeveniments. I que només em quede l'angoixa de l'avorriment. En una eixida de to vaig esborrar de l'agenda tots els apunts dels què havia decidit fa poc estar pendent. Cites sobre escenaris, per a un parell de mesos, que tot i que no descarte anar a veure, si ve el cas, ara ja no deuen ser una cosa de la què he d'estar pendent. Ni esperar dormir eixes nits acompanyada, com venia sent habitual. Este diumenge aniré a Polinyà, a veure què es cou. Però dubte que vaja a molt més. He de començar a buscar-me alternatives d'oci que no em facen volar per a estavellar-me més fort. I aclarir què vull jo de mi, al menys a curt o mig termini. Estic ja avorrida només de pensar en el cap de setmana què se'm presenta. Però tampoc tinc massa gana de res. A vore si li pegue una espenteta al curs, que li fa molta falta.
Si al final, no és tan descabellada l'idea de què l'amor mou la humanitat. Perquè deixar-te nuet d'això tan essencial és deixar-te moll, com un poc sense ganes de res.
Quand tes sentiments, tes peurs, tes larmes n'ont pas d'importance pour celui qui te sert de refflet dans la glace... Elle ne voulait qu'un sourire, une caresse. Ou plusieures. C'était aujourd'hui quand elle en avait besoin. Et elle avait même cru ne plus en préciser. Mais quelque chose qui pousse en elle la ronge. Par moment une espèce de chaleur de solitude grandit dans son coeur. À chaque minutte elle réfléchit sur tout ce qui l'entoure. Peut-être il s'agit des souliers qui ne sont pas de sa taille. Peut-être il est fatigé. Peut-être il ne veut pas marcher. Ou encore, il ne sait pas le faire. Mais combient de fois dois-je poser les mêmes questions qu'il ne veut pas répondre? Ce n'est que de la bêtise. De la graisse au coeur de laquelle il faut absolument que je fouisse. À moins que....? Y-a-t'il un à moins que? Ce n'est pas de la patience ce qu'il demande, non. C'est de l'air.
Sovint sóc massa mirà amb qui no ho és amb mi. Va bé la cosa. No n'espere res més, encara que de vegades no ho semble. Només respecte i educació.
I si em ruralitze per més temps?
Acaba de vindre la màma amb ganes de conversa, amb l'excusa d'un cafenet, entre classe i classe. Vol saber després d'anys sense paraules amb més bits d'un "com estàs" superflu, o del respecte al que no li podia contar, qué és el que m'està passant. És evident que hi ha hagut canvis des de fa un parell de mesos llargs. A la fascies hi ha coses que no s'amaguen. Però més enllà d'esquadrinyar perquè si, el que li preocupa és què faré l'any vinent. I mou els seus fils, com sempre, com si no fóra ella la que decideix el que fem tots i cadascú dels que va parir. Hi ha tants escenaris possibles, com equilibris entre llars, entre nius. Potser se'n vénen a la casa del poble per tal de no perdre de vista a Pim, supose. Amb l'excusa d'ajudar-me amb el menut, igual va i es salven de l'avorriment d'una vida massa aïllada. I són capaços de desfer-se de l'agonia que els dóna aparcar pel poble, on mai hi ha lloc. Per això ahir Pim deia: jo tinc dos cotxes (i feia una V amb els ditets): el de la mamà i el verd, els dels iaios.
Vols un espai. Una espelma encesa. Què em toca enlluernar? I no parle d'il·luminació. Parle d'una flama massa propera, de la que busques el caliu, i que no et deixa veure amb claredat. Ni a mi tampoc.
Potser hauré de fer-me un dibuix, a crayon, per a donar-li significat al que la meua ment es nega a enfrontar. O una fulla .xls... Qué senzill seria si només es tractara de jugar a dos dimensions! Però l'heteroscedasticitat ataca. Multivariances heterogènies. I un resultat tan incert, que et deixa nuet-a. A la balança ents incomparables. Inmesurables. Una il·lusió sense seguretat. Una seguretat a mig gas. I una dona que desitja només passos en sòlid. Però sense barreres, sense límits. I molt de paper en blanc, de gran format. Per tal de dibuixar a mà alçada, a carbó, en tots els matissos de grisos i sépia. Piruleta o xupa-xups. No! no es tracta d'una dicotomia. El camí déu seguir dibuixant-se. Pas a pas. No sóc l'ama del meu destí. La il·lusió és efímera. I la seguretat mai és segura. I le brouillard acaba dissipant-se i deixant-nos veure el que tenim davant.
Domingo pintó una raya con sus creyones y quiso ver,
y vio cuanto quiso y luego pintó más rayas en la pared.
Domingo pintó una casa con una fuente y se fue a beber,
y el agua eran muchas rayas de un sol de rayas en el papel.
Y vio una serpiente durmiendo a un dragón,
y vio mil ciudades en su corazón.
Y vio una jirafa cayendo en la red,
del oso de azúcar y un río de pie.
Elena pintó la lluvia lloviendo lenta sobre el papel,
y vio cuanto quiso y luego pintó más lluvias en la pared.
Elena pintó la lluvia con cuatro rayas color de flan,
y luego pintó tambores con otras rayas y mucho más.
Y vio una muchacha bailando en el mar,
los ojos bañados de profundidad.
Y vio una sonrisa de musgo y color,
y un líquen que nace de su corazón.
Cuando quieras ver verás, todo lo que imaginaste.
Cuanto quieras ver verás, todo aquello que soñaste.
María pintó una raya sobre la raya que otro pintó,
y dijo que era una foca bailando al ritmo de una ilusión.
Y vio a Blancanieves morena de piel,
y el bosque encantado y la abeja en la miel.
Cuando quieras ver verás, todo lo que imaginaste.
Cuanto quieras ver verás, todo aquello que soñaste.
Las cosas que hemos vivido ya nunca fueron más lo que son,
las cosas son como rayas y cada uno vio lo que vio.
Las cosas que hemos vivido ya nunca fueron más lo que son,
las cosas son como rayas y cada uno vio lo que vio.
Cuando quieras ver verás, todo lo que imaginaste.
Cuanto quieras ver verás, todo aquello que soñaste.
Cuando quieras ver verás, todo lo que imaginaste.
Cuanto quieras ver verás, todo aquello que soñaste.
Del 14 de gener s'ha de parlar. I això? Doncs perquè va ser un dia un tant peculiar. Que a més deixa rastre i no em deixa viure a gust el dia 15.
Tot va començar pel matí. Des cadeaux. Rapidement instruite dans l'art de la gestion, en un moment tinc encomanat, pagat i contactat l'objet de l'encomana. Em pregunte però perquè no ho varen fer abans, si era algo tan senzill. Però bé, per tal d'ajudar, tot gest és necessari, i em sent molt a gust fent-lo. Em pegue un ratet més amb un formulari que m'han encomanat. I sona el telèfon. El meu. "Disculpe, no quería molestarle, pero es que no sé cómo borrar unas fotos tuyas y de Pim de mi ordenador". Òstic, m'ha donat alegria que no tanque la porta d'una portà, perquè som persones civilitzades i jo sempre he defés la comunicació per damunt de tot. "Qué et passa?", li pregunte jo. En realitat lo d'esborrar les fotos no és més que una introducció, una excusa per a cridar-me. I s'han de véncer moltes barreres, clixés mentals i/o culturals per a entendre esta cultura comunicativa en la què tan poques persones creiem. "Te llamaba porque hoy a las 13h20 me han citado en el juzgado de Catarroja. Creí que te lo debía decir, porque esta fue una lucha también tuya, y tal vez querías estar presente". Aixina era. Renunciar a una nacionalitat pròpia, per molt mal que estiga un país, té unes connotacions emocionals que no són fàcils de païr. Allí que me'n vaig.
Entrem en la sala A, on hi hauria una quinzena de persones, fins ahir inmigrants legalitzats, però amb NIE X-..... (és a dir, totalment assenyalats, però amb la grandíssima sort de no estar fora de la Llei). Després d'un discursset per part del Secretari, on aclaria que la demora en tots els tràmits es déu a un volum immastegable d'expedients, que havien de fer uns 80 funcionaris a la Comunidad, es disposà a anar cridant-los d'un en un per a que juraren lleialtat al rei i a la Constitució. (Encara com els demés no hem de passar per eixe tràmit...). Vaig agraïr que els estalviaren una jura de bandera literal amb el bes a la tela i tot. En fi, una vegada recollit el paperet, se n'anàrem a fer-nos la cerveseta de rigor, que ben merscuda la teníem.
De tot això van tornar a eixir conceptes, oblidats per una setmana llarga. N'hi ha qui diu que és més fàcil endreçar una relació torçuda, que iniciar-ne altra, que no saps com et resultarà, al cap i a la fi. Ahí quedà, i ens en anàrem cadascú cap a les feines que teníem planificades per a la jornada: l'ú cap a la rutina laboral, a Xàtiva, l'altra, cap a la perruqueria, on m'havien dedeixar mé guapa que res, a València. En concret al carrer Pelai, just en front del Trinquet de Pelayo. Es tracta d'un local gestionat per xinesos. D'eixos que no entenen ni papa de cap llengua local, ni estatal. És una sensació estranya que t'estiguen manossejant els cabells durant quatre hores i que no sàpies si del que parlen entre ells és de les teues fibres capilars o de la política xinesa. Bò, d'això no crec. Els dos xics (que deurien tindre entre 18 i 25 anys), treballaven amb mans destres. I jo, que sóc curiosa per naturalesa, per no dir preguntoneta, no podia de cap manera alimentar eixa curiositat. I ells, amb la cara més inexpressiva possible, seguien pegant-li de tant en tant estironets a uns brins de pèl, com mirant si eren prou flexibles, o potser si aguantarien el procés? Seguien ni fred ni calor, però venia ú, i després ho mirava l'altre, i es deien ves tu a saber quines coses. El mal ja estava fet. Els meus caragols ja feia més d'una hora que havien sigut absorbits per una crema blanca. I jo esperava impassible a veure quin resultat donaria aquella nova story que havia ideat este cervell desficaciat. Una volta acabat, he d'esperar 3 dies sense apropar-me a cap font d'humitat. Però el que em fa por és que quan vinga el quart, em trobaré amb un pèl encrespat i cremat. Perquè estes coses no estan fetes per a un pèl fràgil i trencadís com el meu. Bé en tot això, les quatre hores passades allí em varen aportar alguna coseta més: música màquina i pop, de fons, en xinés. Perfectament podria haver pensat que estava cantada en anglés. Com deia, una xica -Marta?- (la que coneixia el castellà), que contesta al telèfon en xinés en ple centre de València, i que en acabar la jornada d'intèrpret a la perruqueria per als clients despistats com jo, se n'anava a fer-ne una altra a un restaurant. Entra una clienta, que es veu que els coneixia de tota la vida, i começa una nova tertúlia. Marta li diu que es nota molt la crisi, deduisc que el negoci que porta el seu germà és un ciber, perquè es queixaven de què ara tot lo món té l'ordinador a casa. Fa rissa, perquè defengueren el negoci de posar-se guapos/-es, com un bé de primera necessitat. Perquè clar, deien .... encara que n'hi ha crisi, la gent segueix volent pentinar-se. I no ho tenen tan bé els restaurants com les perruqueries.... Pal cas, va i la clienta li diu que en Mislata no existia cap Wok! Que perquè no en muntaven un que fóra cafeteria de matí i pa dinars i sopar, això, un wok.
Després entra la que devia ser germana de Marta, que també parlava castellà, i li pregunta a la dona, que si coneixia algú que necessitara demandar feina (era per a ella). Pa que vegem com estan les coses: en un món en què l'economia cada vegada està més encaminada cap al mercat xinés, no troba feina ni qui és capaç de fer d'enllaç lingüístic entre orient i occident!
Tornant ja ben de nit cap a casa, a recollir lo Pim, que després també volia haver anat a la perruqueria de València, pensava en què a mi no m'havien convidat a gaudir d'una presentació d'un llibre a Xàtiva, i això que encara li hauria tret alguna casella al meu horari, ni tampoc m'han proposat caminar pel Matamon (i això que tinc unes botes de muntanya xulíssimes). Eixes dues cosetes m'haurien fet molt de goig. I no haver d'esperar-me ociosa tot el matí a què succeeixca el que haja de passar, per fi, siga per a bé o per a mal.
Serà possible que tinga mono d'anar a classe, d'aprendre coses noves, d'estrenar pinzells? Xé quines coses!
De l'oficina a Pim. Del Pimet a treballar. Encara com de tant en tant m'arreglen una miqueta el somriure... Però es fa llarga l'espera, supose precisament perquè vaig al ritme del desfici. Me'n vaig a posar-me guapa, a vore si em treuen trellat.
........
Pos va a ser que no, que al final no pot ningú atendre les meues obligacions de mare. Els dies de desfici deurien estar plens de moltes coses, i poques obligacions. I de molts besos. Sobretot de besos.
Vaja, vaja amb la setmaneta! Molt xula, per cert. Positiva, com no. Emprenedora. Un poc reflecteix aquella que havia d'iniciar el curs, vull dir l'any (no deixaré mai de pensar en les anualitats com una cosa un tant escolar....).
Com a ideari per a l'any nou, sense ordre ni concert, a hores d'ara només deuria fer una brainstorming. Projectes a l'oficina no me'n falten. Estan estirant de les meues dots matricials, que dóna gust. I això em reconforta, perquè com els havera donat per exigir-me continguts en temes d'economia, la portàvem clara. M'estic redescobrint. I gaudint de tindre la ment lo més ocupada, activa i vital que mai. Em falten hores, forces, per a dur-ho tot endavant. Però ho faré. Perquè no?
Els curs d'urgències truca al a porta ja ja ja. Volen que m'examine al mes de febrer. I quan m'ho estudie? Ves a saber.
La reforma del pisset em té entretinguda. He de resoldre l'embolat en què em vaig clavar l'any passat, quan vaig idear este canvi rocambolesc de vida. I tot ha d'estar pensat i planificat abans del mes de juny, perquè si em coordine amb seny, tindré la reforma enllestida en un parell de setmanes. I per això he de deixar la meua vivenda actual per a mitjans del mes de juny. Haver fet la "mudança" cap a casa la iaia o bé a casa els meus pares, i aprofitar l'estiu per a treure-li un pessiguet a la vivenda. Cal suportar l'hipoteca mentre estiga el pis de València en obres. Passarem de nou l'estiu amb els iaios de mon p'tit. I tan a gustet. I jo m'agafaré un parell de setmanes de vacances en acabar l'obra, per tal d'enllestir tot el que quede. Xé em fa il·lusió i tot!
Ara només he de passejar-me per l'imaginació en un terreny que m'ha agradat sempre: el del disseny i la decoració d'interiors. És un pis senzill, boniquet. Potser massa esfèric. Li cal molt de blanc, un toc de caliu de fusta clara, però un tant envellida, rudimentària. Com un roure amb pàtina blanca. I pedra, el menys brillant possible. Amb un toc de desgast i colors calissos. Té un color de base propi, ja present, que dec conservar: un punt de blau aiguamarina que s'ha de quedar gravat. Potser el deixe present en algun punt de la cuina o dels banys.
Ah, i si el temps acompanya i els vents no bufen en contra, seria xulíssim fer alguna escapadeta, barata, que drene l'espirit. Beure'm tots els instants dins i fora de casa. I gaudir de bona companyia. Entre d'altres, d'un company.
Hi ha d'altres, que haurien d'esborrar-se. Simplement. I no pel que ocórre. Sinò per l'espiral absurda de dramatisme en què la ment ens arrossega.
Amb els ulls globulosos d'un pessimisme que ja és ahir, i un llit que torna a ser el meu, tot per a mi, on esmunyir-me nueta dins l'edredó.... NO és tan greu. És un retorn a quelcom conegut. A una soledat que havia sigut amiga, i amb la que alguna vegada que altra m'havia agradat dansar. És una oportunitat única al cap i a la fi, i coherent. Dura també. Sobretot per la dinàmica diària i els hàbits adquirits. Però, amb la simplesa del camí on tu sol decideixes el que has de triar, sense més complicacions, sense altres veus.
Se'm presentava un problema de compatibilitat rural-urbana; de decisions a curt, que envaeixen terrenys llunyans, molt difícil de resoldre. De vegades la sol·lució més recta, més pràctica, és la correcta. Sobretot si la realitat l'acompanyava de prop. Ara, reprendré projectes bonics i creatius, dels que la diversió de l'enamorament em tenia distreta. I seré més jo que mai, com m'has ensenyat que ha de ser.
M'agradaria però, no fer-ne cap drama, més enllà del que vaig protagonitzar anit. I entonar a Déu, de nou, en la simbiosi que ens quedarà per sempre, com sempre ha sigut. O no és així, Chéri?
En canvi, de hui canviaria l'anhel que em queda quan te'n vas i no dius si tornaràs. I busques el teu espai, lluny d'ací, xafant les hores que ens queden abans de retornar a la rutina de l'any vingut. He d'aprendre a no trobar-te a faltar. I enllestir tantes coses, que són tan senzilles quan et tinc a prop. O quan sent que et tinc a prop. Només fa unes hores que te n'has anat. I la teua veu m'ha semblat la d'un altre home. He deixat de dir-te que t'estime. El guió ho exigeix. Però ací falta un engranatge. Falta la joie de vivre, quan no estàs.
Ni un punt ni mitja coma canviaria del dia d'ahir. I menys encara de l'entrada al de hui. Un mes de gener de 1998 me'n vaig tornar en el rabo entre cames cap a estes terres, on pensava que ja no tornaria. I ho vaig fer usada, desgastada i després d'haver renegat d'esta casa que és la meua. Ací em varen curar. Em varen estimar i m'ajudaren a créixer. D'aquells dies recorde una intuició: el camí que havia de seguir per a eixir d'aquell forat. Una imatge. La cara de Rosa, una xiqueta que l'atzar i la primera elecció universitària havia posat en el meu camí. Eixa llumeta que de tant en tant em diu per on he d'anar em va indicar que el que el meu espirit necessitava era tornar a juntar-me amb esta gent i deixar enrere tota una història de maltractaments psicològics que alguns homens, o per aquells anys, encara xiquets, acostumen a usar.... afonant a la que tenen al costat per tal de sentir-se algú. Tenia 22 anys i patrons de conducta massa establerts. D'eixos que aquells que entenen la ment saben que es repeteixen. Certa tendència a agafar-me com una lapa a un home que arribe a estimar amb la desesperació del romanticisme més profund. De desarrelar-me, fins i tot de degradar-me i convertir-me només en espera. I esperant no es camina. Dos fracassos amorosos (o tres) més tard, situació en la que em trobe ara, per fi he pres el camí que em pertoca. I he tornat a aquelles cares, més alguna altra que també he vist al llarg d'estos dies de festa. Hi he tornat, gaudint el que feia molt de temps que no gaudia. D'una companyia sense presses, ni ganes de fugir a vore com estava o on aquell. Sense l'ansietat d'estar tot el dia pendent d'un telèfon que no sona. I amb la llibertat, per primera vegada en molts anys, de decidir si vols fer una viatge amb amics, amb la meua germana o amb mi mateix, sense haver de quadrar el poc temps del que dispose, amb algú que no en té per a mi. I em sent feliç. De poder expressar les meues preferències, de decidir on i amb qui vaig als llocs (a que sembla marcià amb 34 anys i amb el perfil que se'm suposa que encara estiguem en estes?). Restriccions que jo soleta m'autoimposava. No calia que ningú exercira drets masclistes ni retrògrads sobre el meu cos o la meua ment, perquè jo mateixa em fustigava. I ho buscava. Em donava una falsa sensació de seguretat. Ben falsa.
Com deia, després d'un dia ple de carícies, de retrobar-me amb unes dots culinàries que trobava molt a faltar, d'haver estat en companyia, amb amics que m'estime moltíssim, de, per fi, haver-me relaxat i dormit la primera dels dos, després de trobar el meu equilibri en la gestió materna amb la que m'enfronte a diari. Em quede amb dos moments: un abraç agraït entre el somni i la realitat, que em diu que no és roïn estimar. L'altre: hores de conversa de Nit al ras, de matinada, dins del cotxe, amb els vidres banyats, opacs, pels que ens enfocaven amb una llanterna els vigilants de la urbanització on viuen els meus pares. El menut dormit al seu seient. I la Tate i jo recreant-nos amb totes les històries que necessitàvem dir-nos, tots els consells en l'aire. O ni això.
Tinc moltíssima sort de viure en estes terres, i d'haver pogut coincidir amb la gent que m'envolta. Sobretot de gent tan especial, com ara la meua germana, amb qui espere fer moltes més coses, com per exemple eixe proper viatge a París.
Viatges de baix pressupost, de pa i formatge. Perfectes i acords amb el que sóc, amb el que sent, i amb el que desitge viure.
Jo en sé d'una que està tornant-se molla. Era previsible, de tantes vegades que li ha passat. Present cruel, perquè no m'has de tractar mai bé? No puc tancar la paraeta quan necessite més que mai drenar el pesar. Cansat de xiqueta? Miratge o no, a mi em plenava tant! La culpa no és de ningú. I això és pitjor. Perquè no tens a qui pegar-li i desfogar-te. Estic trista. Però no en tinc ganes ara de tristesa. Voldria abraçar-me a tu entre risses, en un llit que ja és teu. I tornar a jugar amb el Lindt. I que estrenes el pijama nou. Perquè si no, que n'he de fer d'un pijama que em va gran? No vull que te'n vages. Vull que et quedes, i que.... que passe el que Brel vulga. Torna'm el somriure, que si NO hem de ser l'ú per l'altre, ja ens ho farem amb qui haja de ser-ho. Però ara, no em deixes. Que encara ens queda molt per viure.
A 3 de gener comença l'estiu. La Pruna se'n va de vacances. I duraran fins que torne l'amor. Eixe que hui l'ha deixada en totes les formes i colors.
El primer, és a dir, el més antic, ha fet aigua. I ho ha fet amb tota la dignitat que pot fer-ho un home. Retirant-se, deixant-li lloc al nou nat. Ahir mateix vaig arribar a dubtar. Conec eixe cos en totes les seues dimensions. No hi ha porus, no hi ha pèl en el què no m'haja detés. Projectes amb ell no me'n faltaven. Estava aprenent anglés (ell) per tal d'assolir-los i fer una vida nostra en un altre lloc, on començar a construir allò nostre. I jo hi vaig creure molt de temps. Era un amor, també de llengües. Era un amor dels què no en queden. Que s'acoplava a les circumstàncies, fins a límits que no som capaços d'entendre. I això potser perquè ens semblàvem massa ell i jo. Tot i distanciar-nos tant en allò més superficial, erem carn i ungla. L'he deixat en un atac de racionalitat, en un atac de sinceritat, en un atac de llibertat. I no és perquè una haja dit: "ja n'hi ha prou". Prou de què? Era jo la que decidia quan, com i perquè. Però ho he sabut vendre com una altra cosa. Com la pobra víctima, que està sola a casa. Míra-la ella, que porta tants anys esperant a què es decidixca per ella. Sóc una egoïsta. I aixina li ho he dit avuí. I també que no puc pretendre que ell ho deixe tot si a dia d'avuí no sóc capaç de saber si en un mes seria capaç de tornar a il·lusionar-me per ell, pel seu projecte. Hi ha homens que necessiten que se'ls estime per damunt de tot. Ell és d'este grup. I mentre ho vaig sentir aixina vaig estar allí, a vora d'ell. Ara ja no puc. La seua pell és la mateixa. Els seus ulls, els braços, les mans. No he tocat mai cap pell igual. Però ahir en desitjava una altra. Altra que hui se m'ha escapat de les mans. O més bé, mai vaig tindre. I que és capaç de retreure'ns al col·lectiu de dones que no diem les coses clares, però que tampoc et sap dir un: "Mira, que me caus bé pero no te vullc" i au. I de tant en tant si que et diu que et vol, però que no vol dir el que vol dir eixa paraula.... i que no sap el que vol, i que és capaç de pactar amb tu un distanciament, passe el que passe. I a les hores preguntar-te com estàs i de passo, si t'abellix veure una pel·li. És o no és marcià? Jo no m'he inventat les carícies. Em queden morats al cos dels mossos que em pegares només fa uns dies. I dius que no és sexe el que has buscat en mi. Que estàs a gust o que volies que m'ho passara bé. Qué rissa, de nou. No me'l borraràs el somriure. Ni tu ni ningú.
Potser estos dies he pecat d'ambígua amb aquell que veia enfeblit per les circumstàncies. Però hui s'ha lliberat. S'ha tret un pes de la consciència. Perquè sap que sóc una cràpula. Perquè una cosa és ser bona, altra és aguantar més del que toca. I altra és ser calculadora. I ho he sigut. S'ha lliberat d'una dona que li havia fet un tratge a mesura. Que havia usat la demagògia. I que per fi hui s'ha decidit a no ser més el guinyol de cap home. I li he dit que som massa diferents. Que a estes edats no puc ni dec ensenyar-li com sóc en la realitat. Perquè ni jo mateixa ho sé. Necessite descobrir-me. I deixar de ser tan ingènua. Sobretot quan d'il·lusionar-me es tracta. Ell va patir no saber com, quan ni on havia trobat jo un home que em cridara l'atenció. Perquè sabia que això no era fàcil. Feia molt de temps que no passava. Feia molt de temps que no trobava un home capaç de superar el que ell representava en mi: l'espirit de superació sense fi. El haver nascut del no res. El cercar sempre la millora. A costa sovint dels que tenia a prop. Però si creixia, a mi no em molestava que ho féra. Però un bon dia va passar. Vaig trobar un home, que segurament invisible als ulls de moltes dones, em va il·luminar el camí. No és un home subtil, ni gentil. No és cap Adonis. Mai m'ha tractat amb cortesia. Ni tampoc m'ha sabut estimar. Però té llum a la mirada. No entén el que dic. Però hi ha una part de llenguatge que compartim. Fa uns dies em digueren una cosa sobre la comunicació: l'única comunicació que s'apropa a la realitat és el tacte, on no es confonen els canal, emissor i receptor. I no puc deixar de sentir les seues carícies. Això no ha sigut irreal. Ha sigut sublim. I cap altre home hi podrà arribar.
I la seua, al menys aparent indiferència, ja no cap a mi, sinò cap als meus romanços (dels que em canse fins i tot jo), en realitat m'ha estimulat. Per a fugir de la ximpleria. Per a buscar quelcom més intel·ligent, més rodó, més enriquidor, més divertit.
Sé que li agrada que me n'haja enamorat. I que no sap el que vol, i potser pensa que distanciant-nos em trobarà a faltar i potser això reaviva el que creu que necessita per estimar-me. Però això no passarà. Si amb la intensitat que hem viscut estos dos mesos no t'has engantxat a la meua veu, a la meua carn, als meus besos, a la meua incorporació per a contar-te alguna cosa, als meus dits juganers que es passegen dia i nit per les teues mans, coll, ventre, pèl..., no és la distància la què ens unirà.
He sobreestimat les meues forces, i no estàs ahí per a curar-me. L'atac és brutal. Quasi no puc ni prémer les tecles. Qué he fet? Cap a on? Salva'm si pots, que m'estic trencant. Reconec massa prop un 19 de desembre. Dotze anys després, el mateix esquema. Un grandíssim amor. Una dependència. Una soledat. Molta dosi d'incomprensió. Un abandó a canvi d'interessos materials i personals. Feblesa. Un j'en peux plus. Besos furtius que esdevenen sentiment, il·lusió. Confessió fatídica. I atac frontal on més feble sóc: en el sentiment de culpabilitat, sentiment d'abandó. Necessite un abraç que no em solte. Que m'aprete i em mantinga dreta. Perquè és el camí correcte. De manual. Si no fóra perquè ja has posat la teua llavoreta, no sé si podria estimar mai més a ningú. I si em deixes tu també, ja m'ho faré, supose.
Sovint som conscients de què estimem algú quan l'individu no és present; quan sembla que ens falta. Ahir jo ho sentia en directe. I va ser bonic. Molt bonic. Em va donar molta pau. És precís que això es note, en la forma de besar o de tocar. I demà, amb la consciència de 2011 per estrenar, espere que se't dibuixe un somriure, i no em digues: Tu estàs flipà. Encara que ho estiga. Ni que t'agobies. Perquè no vol dir més que això. Un no sé què que m'ha fet canviar mobles de lloc, ordenar casa, escriure, xerrar. Serà que sóc així? Me'n vaig a dormir, que ja va bé la cosa.
Donaria el que fóra per tenir-te a prop avuí. Per a tornar a portar el barret que em lleví de vespraeta, l'any passat. I és que unes hores no en són prou per a acabar de treure'm esta roba, tan usada, que em disfressa de nou en el personatge de sempre.
Te n'anares en el moment idoni. Ni abans ni després. No em faltava ni sobrava res. Estava plena, però no saturada. I et vaig sentir en el mateix estat, com si ens vegérem en un espill. Cadascú cap a altres risses, altres taules, altres músiques, altres llits. Eixa era la idea original: plenar la convenció social de fer-li un comiat a l'any crisitià, acoplant-me a un plà alié. I començà a plovisnar. I mon petit tenia febre. Comencí a inventar-me alternatives casolanes a la quedada amb els amics, amb el sopar que amb tanta joia havien preparat elles. I vaig veure una llum: era més important per a mi preparar una bona entrada al 2011, posant ordre a tot el que m'envolta, i prenent cura del menut. No té trellat que per anar-me'n de farra, el xiquet no estiga atés com cal. Al cap i a la fi jo no desitjava participar al rotllo de la nit de cap d'any. I si, semblarà estrany. N'hi ha qui odia Valéncia. Jo odie eixa nit, tot i que és com qualsevol altra.
Com a propòsit per a l'any que ja xafem, acaba d'acudir-se'm que he d'aprendre a deixar que Pim es dorma sol. La culpa déu ser meua, no?... per consentidora. Anit em tornà a passar. Després d'haver-me contruït mentalment una nit de cap d'any alternativa, plena de coses que m'abellien, vaig i m'adorc al seu costat. Lo millor de tot? Va i una mà invisible que tot ho toca, no sé com ni quan, va palpar el meu despertador.... que es va posar a sonar com si no estiguera bé... a les 00:00! Total, que he sigut plenament conscient de l'entrada a l'any nou. He pegat mitja volta i he tornat a enfilar els somnis. Fins esta matí (bé, passant algun ratet que altre pel llit del Pim), que, farta de què no em deixaren dormir en pau, he acabat alçant-me refunfunyant. He endreçat mil i una coses. Ho necessitava. Però també han passat coses hui que m'han tret de l'esterilitat emocional en la què em clave quan no tinc la possibilitat d'estar prou sola com per a expressar-me per escrit o per plorar en silenci.
I és que no m'agrada la nit de cap d'any, però tampoc estar tan sola el primer dia de l'any. I hui, m'ha pegat per no anar ni a dinar a casa els meus pares. I Memòries d'Africa (qui deia que no havia vist jo una pel·li quatre vegades?), m'ha tret les llàgrimes. És ha dir, m'ha trencat el gel. Des d'aleshores estic sola. I per sort els meus pares han acceptat el meu mal de cap (pobres, mai posen pegues) com a pretext per a passejar al pipiolo, i quedar-se'l fins demà. Si, per fi sola. Sola per expressar que hi ha una història que hem soterrat definitivament hui, que no m'agrada la soledat, que vull un 2011 rodó, amb risses, amb paraules, amb sons, caminant pel meu País, parlant amb la meua gent, ballant i estimant. Tot lo demés no depén de mi.
És de justícia poètica fer un pas enrere quan ens desviem de la realitat. El que pa mi, en la matinà d'ahir s'havia convertit en un desficaci, hui ha estat un vertader plaer. He gaudit dels millors Innocents de ma vida (tot s'ha de dir, fins ara no eren cap data assenyalada). He gaudit de la companyia d'un home que cada vegada plena més foradets... de la meua ànima. I tot i l'al·lèrgia que té a confessar certes coses, un et diria que et vull, però no vull que t'ho prengues com un et vull, no deixa de ser un t'estime, un tant pragmàtic, però ahí queda (i ho escric ací per a no passar-ho per alt la propera vegada que em tufe). Des d'anit, en acabar l'aplec d'artistes o homes que canten (com diu el Pimet), no m'he pogut sentir més còmoda ni més atesa ni més feliç amb cap altra alternativa de dia imaginable. L'olor de l'orengà m'ho confirma. I torne a passejar-me entre els seus dits, com no puc deixar de fer-ho mai, ara que la mà invisible ens ha tornat als nostres respectius caus. Tot i no haver sigut un dia carnal, em queda a la ment, la pell del teu coll on tan a gust em recree, enllaçant mes doigts à tes cheveux.
Em sembla que vaig a començar a agafar-me vacances de quasi tot. Autoexili? Autocràcia de nou? Mala merda. Jo no li trobe sentit a açò. Menys encara si no som transparents. El fet no és no ser-ho. El fet és negar-se a ser vidre sense cap motiu. És cert que sóc acaparadora. Però per davant de tot sempre he respectat als demés, i sobretot, les històries dels demés (fins i tot a estes alçades). I em fa mal que es prenguen els meus gestos d'altra manera.
Dies fa que tinc ganes de parlar en este muret. De mil coses. Del que veig al carrer, del que em passa pel cap. Però el cansanci i l'avorriment de vore que ja està tot dit tant a favor com en contra del Nadal, de l'amor, de jo qué sé. Massa redundant. I per contra, paraules que esperes escoltar repetides, d'històries clàssiques, no arriben. Ni ho faràn. No es pot sentir ú molest perquè se li diga que no pronuncia mai un t'estime en primera persona, sobretot si t'està menjant a mossos i besos. Per a mi no és gens agradable haver de preguntar per a poder situar-me, per molt nyonyo que semble. Perquè, a hores d'ara, no tinc ni idea del que significa el que estic tenint amb tu. Massa coses les dones per fetes o per dites. I amb tan poc posicionament no es pot anar per la vida. Ho sé jo, que sóc l'abanderada del no casar-me amb cap causa.
Com l'oratge, per no dir altra cosa, m'he alçat esta matí. El tema és que estic dormint més, però mai prou. Un poc de desgana, un poc d'avorriment, un poc d'històries sense sentit, i un espai: els dies de Nadal. Crec que he somniat. No tinc la consciència tranquil·la. Em rosega l'estranya sensació de no caminar pel camí que em toca. I visites que m'estiren cap al que ja no déu ser. I que m'imposen de nou la responsabilitat de l'elecció. He triat, ja fa dies, caminar, de nou sola, si és que algun dia ho vaig fer acompanyada. I ho vaig fer, emocionada de veure que hi havia altres camins per on passejar-se. Camins que no es materialitzen. I tampoc no sé si serien l'equilibri de Rawls ni per a mi ni per a Tim. Implicació en el que es reb? Crec que és una necessitat bàsica. Sobretot en dies que tothom es saluda i es felicita d'una forma un tant autòmata. És un dia estrany, de nou estrany.
I amb eixa sensació de puny tancat tocant-me l'esternón, he dut el meu infant al poble on l'ensenyen. De tornada amb una llista infinita d'ansies i de coses per rematar, m'ha sonat un rin rin del telèfon blanquet. La Tate, que vol fer-se un cafenet. Vinga tu, que es trenque el malefici que m'han tirat esta nit. Necessitem calces. Qui no? Tu pagues el tallat (hui sense cafeïna ni res que li s'assemble), i jo em faig càrrec de les calces. Ai mare, qué he fet.... era d'esperar. He deixat que eixa bona dona em venga totes les calces, pantis, leggins, que li ha vingut en gana. Fins i tot he hagut de tornar al banc a treure més euros. D'eixos que no em queden. Qué rissa, no? Hi ha qui usa psicòlegs i jo compre milantamil calces. Però mira, el meu nuvolet començava a dissipar-se.
De sobte m'han vingut ganes de trobar unes sabates roges. A qui no li agradaria tindre sabates roges? S'ha convertit en una necessitat no coberta. Uns botinets ben xulos, compatibles amb els peus de Mafalda que m'acompanyen allà on vaig. Doncs no n'hi havien. En tot el mercat, res de res. Jo al mercat del dijous només m'arrime instintivament per unes 4 botiguetes: la de les calces, la de sabates de nano, la de roba xula i la de sabates per a mi. Esta última la duu un xic que abans duia sabata de pell bona, i molt variada. De mostrari. Però hui, només del número 37, és a dir, menudes. Les de peus estàndard eren a l'engròs de qualitat prou més baixa que l'any passat. La crisi es nota al mercat i allà on ens girem.
He continuat el meu camí pel carrer de l'Ateneu, on s'ha instaurat un nou tram de mercat (el del dijous), al menys des que començaren les obres del Mercat (espai físic i emblemàtic del poble). M'he creuat amb mon tio Kulio (Julio), que amb una boina negra m'ha traslladat a aquells temps en què ell i la tia Encarna vivien a Arles. La tia ha perdut la llum. I ell, nascut a l'any 20, com el iaio, ja no m'ha conegut. Una altra pinzellada de matí ventat. Els passos segueixen espentant-me cap a una idea fixa: el color roig, a ser possible de xarol. A la plaça la Taüt queden 3 sabateries. Escarbe, revise els aparadors....i res. Bueno si, un fantàstic somriure d'una mare de dos preciositats, que fa un temps va decidir adoptar-me com amiga, i a qui veig de tard en tard. M'ha pegat de cara, quan jo ni veia per on caminava, amb el cap catxo, impulsada pel roig. I BUMM m'ha despertat! M'ha donat una alegria inmensa veure com està esta gent. Khadija treballava en una casa on em va tocar anar a curar un home, l'últim any que vaig exercir d'infermera. D'això fa ja uns 5 anys. Una dona treballadora, neta, valenta. Se'n va vindre des del Marroc, sola, deixant-se marit i fill allí per tal de donar-los un demà millor. Farà a vora dos anys, i havent reunit la seua família, varen fer un nou xiquet: Ryan. Viuen humils, sencers. I crien als dos fills, com tot lo món, però no sé perquè jo els tinc un poquet més d'estima que a la mitja. Potser perquè em varen oferir dolcets d'eixos moros, amb mel i pistatxos, que m'agraden tant?
Ah, però el viatge no s'acaba ahí: he passat també pel carrer de ma uela. I he trobat a la tia Rossita (que no és tia de veres, però més que d'altres). Dona de poble, com cap altra. Sempre que he estat prop d'eixa casa, m'he sentit en família. I necessitava això, hui. Calor humana, besets, que algú esquadrinye qué em passa. O algo. Pobra dona, estava renegant de l'obra que acabaven de fer a casa seua. I em confessava que encara no s'havia fet a què el tio Kuanito (Juanito) ja no estiga allí. Ara estan Tere i ella. Sorprenentment en eixa casa sempre hi ha gent. Perquè tenen caliu. De menuda jo anava a despertar a les seues filles, un poc més majors que jo, i els diumenges la tia Rossita sempre feia xocolate ala tassa. I encara que jo ja havia desdijunat, pos sempre queia algun trocet de pà tallat a la llarga, pa sucar en un tassonet. He quedat que un diumenge anirem Pim i jo al Marenyet i dinarem allí i anirem a veure els patos de l'Estany, i tot això. Ara si que si... ja se m'ha passat la morrinya. Eren les 11h15. I els nous fanals que han plantat al meu carrer i que continúen cohabitant amb les faroles que encara funcionaven, va i estan tots encesos! Coses d'un dia com el d'avuí!
Sóc una empalagosa de por! mediocre? Un poc si. Pos no em queda encara!.... si és que algún dia hi arribe. No passa res, també sóc formigueta. Vinga Pruna. Més dormir, més treballar, més raonar, i menys ratllar-me. I molts besets per a l'any nou....
J'en peux plus. Dies fa que li busque sentit a l'epítet platànnic. Sentit a tot açò que pa algú no déu ser més que un entreteniment, un deixar-se fer per passar menys sol les hores. D'aquell que, de nou, em fa el favor de deixar-me estimar-lo. O se'l fa, però que no n'és conscient, ni és capaç de ser-ho. Déjà vu. Amor erm. Havia de ser Amor necessari. Bé, no puc afegir-hi res més. Només un punt i seguit. Unes hores més, un escenari més. Una anada i tornada, de nou a València. Un dolorós comboi, destinat a què m'ho passe bé, que escolte bona música. Sense que li pese la meua presència, de fille enamorada. Només une amie, només carn de masses.
Mai he necessitat compassió cap a l'avorriment. No sóc dona que'n plante la llavor dintre meu. He deixat créixer un sentiment massa net, que ara he de legrar de nou. Obsessió de pell molluda, tendra, al coll. I de llavis fluids. I de verborrea anul·lada. De la caloreta en què et vaig deixar, deslligant-me dels teus llençols només fa un diumenge. I que s'ha evaporat d'una ment que potser no hi va ser.
Les pessigolles a l'estomac ja no pugen. Han assolit l'abdomen i es mantenen presents en direcció al meu sexe, per a sortir de mi. Com si avortara el que no hem sabut gestar.
Ho he llegit hui més d'una vegada. Deuen ser els electrons suspesos en l'aire. Cal que ploga. I que ho faça ja. I que em lleve el nuc que tinc a l'estomac. El cas és que hui, és a dir, més bé anit, m'he sentit plena. Plena i serena, de llibertat. On poder triar què faig amb cada segon. I de les tres-centes mil, he anat a fer el que no m'agrada gens: unflar les rodes del cotxe, que ja ploraven (sort que al Pim l'enxisa fer de mecànic). I amb tota l'intenció de pegar-li una passadeta d'aspiradora per dins.... finalment he espolçat un poc les estoretes i ja va aviat fins uns altre dia d'eixos.
Paràgraf en blanc.... quina por. També he fet una cosa de la què no em sent orgullosa: esquadrinyar. He caigut en la trampa. Bé, per sort no massa. Vull dir, no he esquadrinyat massa. Però quant és massa? Quan has superat el que era més que suficient? Potser si. Per una part, va bé, perquè em sitúe on sóc, qui sóc, i sobretot qui vull ser a curt termini. I m'agrada estar situada. Fins i tot dubte de si hui és un bon dia per estar acompanyada. Potser només és paresse. I impossibilitat de tenir un mínim de concentració per a evadir-me dins d'un llibre. Odie escoltar la tele de fons. Carrega la meua ansietat que dóna gust. Crec que vaig a proposar-li a un que jo conec un caramelet: anem-nos-en al Mercat. Correm, saludem a tot cristo, xarrem, toquem les fulles d'alguna planteta. Que em pegue l'aire a la cara.
Vine ací que t'estime ..... guinda d'un dia estrany. No te risses. I un abraç intens, i besades espontànies per tot arreu.
Fa un moment les paraules em brollaven de la boca de l'estomac. Ara tot torna al cansanci.
Amanida de conflictes. Tres meravelloses nits de caresses (M'he sentit desitjada; tal volta complementada, tot i la tornada a la normalitat). Un nano reafirmant la seua personalitat de no arriba a tres anys .... però amb tanta força que esgota el meu talent de mare valenciana. I un home que m'enyora, al telèfon, amb el crit ofegat del desesperat que sap que no té dret a exigències. Dia laborable de resituació contextual.
Les carícies s'anomenen desfici. El nano s'amabilitza i truca als iaios pa donar-los besets per telèfon, penedit de les burreres d'anit. I Jef, t'es pas tout seul. Arrête de te répéter, qu'elle est trop belle pour toi, que tu es tout juste bon à te foutre à l'eau.
Un petit sourire, chérie? À quoi bon? Ma vie continue à être ce qu'elle était. Une formidable salade d'anades i tornades, de cicles. Això si, amb tendència positiva.
Un poquet de graisse autour du coeur de vegades no va mal del tot. S'ha de trobar l'equilibri. El seguiré buscant?
Fa hores em justificaven l'ús de la poesia (o d'alguna cosa que li sembla) com expressió d'un estat efímer o permanent: la bogeria.
En un univers totalment 'explicat' l'única lògica que conserva el sentit és la bogeria.
Qué cecs estem! No mola un duro la vida d'un boig estàndard. L'única eixida que se li dóna és l'aïllament i la possibilitat d'estar soporíficat com a mal menor. I un dia a dia d'incomprensió.
El que jo reivindique és un estat de vigília permanent, uns ulls ben oberts, ganes de beure's la vida. Sense fer-ho a mitges. I gaudir, per a bé o per a mal, de cada sensació. Allò on actuem o on ens fem enrere per passar desapercebuts. O simplement per fer un silenci allí on volem que aparegui un punt blanc. Al cap i a la fi, pintar blanc sobre negre o negre sobre blanc, no deixen de ser diferencials, contrasts. I el que es veu és això, el diferencial.
No calen més bojos; calen més homes i dones vius (i xiquets). Òstic, i algun dia m'agradaria formar part d'eixe col·lectiu. I que fóra popular i envejable ser-ne part.
Espere que trobes el que t'ha mancat amb mi.
O, en mi.
Tu me manques.
La meua intuició em sorprén fins i tot a mi.
Tots estos dies de silenci en l'escrit, que no en el pensat. En sentit també. Perquè hi ha moments en què és més sensat deixar els sentiments resguardats de tants saxons dels que no et pots escapar. Mantindre't en peu és més que suficient. Dies embogits en què t'has de situar darrere del vidre des d'on observar la teua vida passar. I que les restriccions decidisquen per tu. Que ja no l'atzar. Estic posant al foc totes les esperances de creixement imaginables. A canvi, poques carícies. Llence al fem possibilitats d'amor furtiu present. Quant de temps podré resistir la soledat, a canvi d'un demà millor? Pruna, que encara creus en l'AMOR? Aquell que algun dia t'aportarà un home sensat, amb mans d'home, d'home clar, home tendre, home directe, home sincer, home confiable, home capç, home ardent, polit, amable. Un home amb qui construir. Home sense promeses. Home veritable. Home company. Home ortogonal, on l'intersecció siga inevitable. El mutualisme més perfecte.
Li ho déc a la memòria de Pepa. A la promesa que em vaig fer el dia que va partir.
En un episodi de sentits al descobert, de descontrol de la voluntat, Hugo, em vares donar sentit. Li donares sentit al camí de tornada a casa, on em vaig trobar parlant-te sense que em pogueres escoltar. Vull contar-te tot el que m'ha evocat la teua veu. Ho envoltava tot. M'ha costat molt endinsar-me en les teues tintes. Tinta de ploma, tan amiga. Tinta de sensatesa, d'home de ciències. D'home humil, home que es creu el que diu. Home empàtic, que mimetitza a la fascies el que diu amb la paraula. No parles a totes les dones en les teues cançons. No arriba a la femella general. Li ho dius a ella, siga qui siga. És admirable. I revius en la ment el que el teu espirit va pensar quan ideares la seqüència de mots, als teus versos. Això és el que convenç. Això és el que aportes, més enllà del disc que portava dies escoltant i al que li faltava això: l´ànima, la mirada, el somriure. Els gestos no semblen, encara, repetitius, apresos. Hi ha autenticitat. I el dia que no revisques eixe cos, dibuixat amb pintura de dits als teus pensaments, fes-te un favor: canvia de registre. Canvia de cançons, i continúa creient-te-les.
M'agradaria punctualitzar, de les teues paraules, un petit però.
La teua boca.............Metàfora ortogonal del teu sexe.
La boca ......... metàfora del teu sexe, o ortogonal al teu sexe. (Coses inevitables d'una ment massa lògica)
Estic un poc idiota. Seguisc intentant llegir entre línies, on no hi ha línies. Stupid woman! Bueno, entreté. Però és que és molt fort el que poden arribar a dir-te manant-te una cançó que parla de criar corbs que reneguen de son pare, del granger, de la llengua.
I love you vous n'm'entendez guère
I love you vous ne m'entendez pas
Qué visionari que és! Pura intuició? No parlem el mateix llenguatge, això està clar. Però eixe no és un missatge tan directe. Potser m'enviava una cançoneta que em cantava, només perquè l'havia cantat, entre llençols. Segur que no s'ha parat a pensar el que em manava. Qué ens espenta a acaronar-nos? És la soledat? És una atracció surrealista? Són tres passos enrere per cada pas endavant. No m'agrada buscar en uns ulls una estima que pertany a altra. Vull amor pur, sincer. I fer-ne ús a cada segon. I que estiga dirigit cap a mi. Vull cridar T'ESTIME a tota veu. I no penedir-me d'enyorar. Que un "tu me manques" no estiga seguit d'inseguretats o de compassió o de "li sentarà mal?". Vull complicitat. Molta més. I fermesa, I decisió. Eixa que no trobaré per este camí. Vull cuinar al compàs de dos culleres de fusta, que s'enguisquen dins del mateix sofregit. Dues culleres a contracorrent, al xuf xuf. Tot aromatitzat de clou de girofle. Vull que no s'acaben mai les ànsies per trobar-nos.
Ahir s'acabà el curs de Gestió econòmica i pressupostària en centres sanitaris. Amb sorprenent èxit, tot i un nom que s'allunya de la diversió, tots hem assistit a tots els minuts que ens han impartit. Una llarga espera amb boring out i una llum al final del túnel. Sembla que estan fent les coses bé. I bé vol dir, a consciència, amb ganes, amb seny. Amb protocol. Amb lògica. I amb restriccions pressupostàries. Em sitúe en una posició on vaig a haver de posar-me les piles i a quin ritme! Vertígen! I per fi vidilla. Quines ganes tinc d'arromangar-me i sentir-me útil. De pensar, de formar part d'un projecte potent, convincent. Ruben, li deien a un home jove, d'edat semblant a la meua, que ahir ens va fer fixar-nos en el seu tipet, mentre ens parlava d'indicadors. No sóc dona de fixar-me amb les corbes de cap home. Però si del savoir faire. No se m'oblidarà. Un home que sap el que sap amb fermesa, amb el control del que sap de números, amb la psicologia del que treballa amb la gent, amb el tacte de l'humaniste, amb la presència de l'actor. Simplement impecable. Va ser la guinda d'un curs que em llença a les faldes de la llei de taxes, de la comptabilitat de gestió, del Benchmarking, de la comptabilitat financera. De la millora, al cap i a la fi.
Està núvol. Dins meu, dic. M'he llevat sense ganes de res. Amb totes les hores dormides, i un nuc a l'estomac. Se n'han anat els neurotransmissors amables. I la llumeta que els mantenia ahí s'ha apagat. Només calia una paraula, un gest. Jo no t'he abandonat. Perquè tu a mi si? Soledat, fins i tot amb la llum encesa, fins i tot rodejada de món. Pinyeta bonica, t'has obert com una flor. Han passat dies i nits. Eres morta quan et vaig trobar, i ara, covada, t'has fet més semblant a una rosa. Has absorbit el foc que jo desprenia i t'has obert per a disseminar la llavor. Però no en tenies ja, de llavor. I jo necessite que repoblen el meu cor cremat. Puta ansietat.
je me suis fait tout petit devant une poupée qui ferme les yeux quand on la couche.
je me suis fait tout petit devant une poupée qui dit "maman" quand on la touche.
Ahir em va trobar un llibre xicotet, marró, que començava així:
Sabiduría de los cuentos: modo de empleo
Éste no es un libro para ser leído
sino para ser frecuentado,
como un amigo íntimo,
secreto. Puede pedirle
que lo sustente, y lo sustentará,
que le alumbre; y le alumbrará,
que lo conmueva, que juegue, y jugará con usted
al juego más misterioso del mundo,
el del azar que no existe.
....
Guarde este libro cerca de usted.
Ábralo de vez en cuando,
como quien visita a un amigo.
Y si necesita un consejo,
una luz que ilumine su periplo íntimo, hágale una pregunta, por simple juego. Cierre los ojos.
Abra el libro. Abra los ojos.
Déle las gracias a quien quiera.
Qué xulo, no?
Timide, timide, toujours timide. Oui, c'est moi, qui entrant dans un couloir, ne vois que le fauteuil que j'ai choisi pour ne pas y bouger, pour ne plus y bouger. Pour rester dans mon coin, pour pouvoir observer. C'est mon envie d'invisibilité qui m'emporte. Comment fait-on pour encaisser cette façon de bouger parmi les gens avec les grimaces de clown que j'ai si souvent envie de gesticuler? Et puis, je me trouve devant lui, sans savoir comment le regarder, comment le toucher, comment?, comment. Quels gestes doivent m'acompagner? Je doute de tout. Mais n'est-ce pas de la timidité?
Vinc del jardí, del banc del parc situat en l'avinguda Blasco Ibáñez. M'hi he segut una estoneta per a què el ventet em refrescara les galtes. Un banc de pates curtes, en el què no saps què fer amb les cames, massa llargues, plenes de tacons. En front una palmera llarga, un fanal rodó. Mire el cel, i el sòl que acabava de xafar. Una fulleta triangular, una peça com de pinya, diferent de les que jo conec. Em ve a la ment Mariola, quan vàrem aparcar el 9 d'octubre davant dels jardins de Monforte. No hi he anat encara, ni per a comprovar quin era eixe arbre, de fulles triangulars que em contava; eixe que era capaç de sobreviure a bombes atòmiques, i que li queien les fulles groguetes per la tardor. Mire el pi que hi ha a sobre meu, i no en tenia de fulletes d'estes. Bingo! una pinyeta darrere del banc. De totes les fulles del parc, de totes les pinyetes.... he anat a agafar, una en cada mà, dues peces que encaixen. No, m'ho invente! Sorprenentment la ferida que les ha separat coincideix. Massa atzar hi ha últimament a la meua vida. Me l'he quedada, la pinya, dic.
Uns minuts jugant amb la pinyeta, i s'acosten dos homes caminant. No cara a mi. estan treballant. Un carregat amb una escala llarga, l'altre amb un poal, un drap i un fregall. Anàven tots dos amb un mono d'una empresa que devia de ser, pel nom, de manteniment elèctric, però pels colors, semblava més bé d'acondicionament de parcs i jardins. Es senten, per la mirada, com si haveren envaït la meua intimitat, el meu espai. És com si els habitants efímers dels bancs públics poguérem disposar de tot l'aire que els envolta. S'aturen junt al fanal. L'un desplega l'escala, un tant inestable, de llarga. L'altre deixa el poal, agafa el drap escorregut, segurament banyat d'aigua bruta, i el fregall a l'altra mà. Àgil, s'enfila fins dalt de tot, cara a la tulipa esfèrica del fanal. No m'ho havia imaginat mai que hi haguera homes que es dediquen a treure-li la pols al mobiliari urbà. Pensava que estes coses les llepava la pluja.
En acabar la seua feina, mentre l'altre home mirava cap a altre lloc amb desgana, el més alt se n'ha baixat i tots dos han continuat amb els seus bàrtuls cap a la següent parada. Estic segura que és d'estos oficis del què parlava Brel quan exaltava le vendeur de bretelles, qui, encore 5 ans, et écrirait son livre. I n'estic més segura encara que estos dos homes quan se'ls pregunta en què treballen, no conten la història d'un fanal. Feina tan digna com qualsevol altra, la que pren cura del que ens envolta.
M'agradaria assomar-me per darrere d'un muret, com qui ix de l'amagatall, i contar amb una veueta picarona que el dia s'acaba amb la satisfacció més gran que hi ha al món. Xicoteta i juganera (me l'acabe d'inventar?) pegant botets, com un ratolinet, i cantant amb veu aguda. Estic de puta mare. Molt millor que si m'haveren acaronat. El més bonic de tot segueix sent que m'estime els detalls que ens regala esta vida tan viva. Eixes cosetes que li donen sentit a aquells a qui ens agrada mirar-les. I valorar l'essència de les petites perles amb què tropessem. Visca la curiositat!
Antoinette, vous avez ouvert la porte du jardin. Je songe pas à vous, mais vous devinez les pas que je dois suivre. En deux mois j'ai découvert la vie. J'ai découvert les âmes. I molta gent que s'expressa. I tantes coses a dir. I un desitg de tancar una porta. I obrir-ne moltes més. Amb pressa. Amb pas ferm. I conéixer més i més i llegir més i més. I besar més i més. I sortir més i més. I cantar molt molt més. Feu una feina insustituible, vosaltres els somniadors. Al final qui era venedor de fum eres tu. Però quin fum més intoxicant. Dolça gatera de mistela de Xaló.
En entrant dans mas musique vous m'avez coincé le coeur. Et vous mes dîtes que j'ai un goût "vellet". T'has endinsat on ningú s'havia fixat. Has amassat els ingredients que em calien per a què dia i nit t'espere. Quina putada. Altra vegada en una història que no em pertany. Dia i nit em trobaràs al mateix indret on em vares deixar.
I sucre, i tensió, i pneumonia, i hospital que em segresten les paraules que havia d'emetre per desprendre'm per sempre del que encara m'encadena a un home sense pàtria, sense pare ni mare, que un dia vaig começar a curar.
M'he enamorat, si açò és el que es sent. I no el conec. J'en raffole de jouer avec ses mots. Vous m'avez touché, monsieur. M'agrada veure'l amb l'armilla. Em pugen glopades de pessigolles a cada intervenció. Qui anava a dir-m'ho a mi. I això que no m'ha tocat ni un pèl. Potser és per això. M'ha tret del pou i ara em fa flotar. No xafe ni la cadira on estic seguda. I no m'ho acabe de creure. És un invent meu; és un dimoni que m'ha temptat amb temptatives de fugida. És un diable que no sé quan voré i que ansie de trobar. M'ha regalat la Novella d'Hugo Mas. Fesses ou coeur? Personne ne le sait.
Què dic, boja de mi! Quan més en sé, més m'assuste! Je le sais parfaitement! Juste des fesses. Pourquoi aurait-il besoin d'autre chose? I ja en van tres, de personatges. Qui ets?
Em demanes que les paraules d'amor te les diga en valencià. Potser per fer més links?
Mamà bandida està flipant.
"Voilà, ma petite Amélie, vous n'avez pas des os en verre. Vous pouvez vous cogner à la vie. Si vous laissez passer cette chance, alors avec le temps, c'est votre cœur qui va devenir aussi sec et cassant que mon squelette. Alors, allez-y, nom d'un chien!"
et maintenant que j'y vais........... je me casse la gueule. C'est pas si dur de tomber.
Ja em diràs tu a mi pa que m'amolla coses com estes: "Sans toi, les émotions d'aujourd hui ne seraient que la peau morte des émotions d'autrefois"
"Al menos usted nunca será una hortaliza porque hasta las alcachofas tienen corazón."
Y por no dejar que se siga secando es que no dejo de soñar, porque es lo único que me queda, y no te llamaré a dónde no sabes llegar aún, porque todo esto no lo conocimos juntos, y también hay un largo trazo del camino que estoy condenada a seguir sola.
Para la próxima vez que coincidamos en esta ciudad, que se mezclen las rutas, quizás sea para que vuelvas a buscar algo que olvidaste, que perdiste, y que yo guardo con la excusa de volverte a ver.
- Une fille normale se risquerait à l'appeler. Elle le citerait pour lui donner l'album et saurait s' elle valait la peine continuer de rêver. Elle ferait front à la réalité. mais cela est le dernier qu'Pamë veut.-
Hui ha tornat la sensació d'angoixa, de mentides. Perquè, si la meua ment s'havia desemboirat, ha tornat? Tinc un nuc a l'estomac. Fa dies vaig tornar a tenir un malson: no m'ho semblava. No era una mala sensació. Hi veia els llavis d'ella, molludets, grossos, amb l'hidratació exacta: ni aixuta ni humida. I jo acceptava la batalla perduda. Uns dies després, un altre avís: somnie que se'n va a la Xina, a partir del 5 o 6 de novembre. Sé que se n'anirà a algun lloc, però perquè no m'ho pot dir? Per molt forta que vulga fer-me, no supere que faça la seua vida aliena a mi. Ni que em diga que sense mi no podria viure i torne a desaparéixer fins no es sap quan. Ni viu ni deixa viure. I les meues alternatives s'han fragilitzat. Em sentia capaç de desarrelar-me d'ell, només fa unes hores. Potser era només un miratge. Se n'ha anat a Madrid, i ha dormit en casa de la família d'ella. Això em fa mal. Com també me'n fa el desentusiasme que ha evocat en l'obtenció de la nacionalitat, cosa que era necessària per a canviar la nostra història d'esperes incondicionals fins a un moment millor, un moment d'unió amb l'estimat. Estimat estimat estimat. Estimat, on ets? Perquè m'has deixat?
